4.2) Receptari poètic

ÉS (QUAN NO DORMO) CABETX CLAR

Drama-monòleg mercantil en dos actes sobre la cocció i el repòs (Mercat de l’Abaceria Central, 2006)

[Al tàlem de la condemna suposada
sóna entre boirina color ala de mosca
una remor constant,
un esclatar de múltiples bombolles
que semblen indicar, sens dubte,
l’inici del xarboteig,
pagana cantarella
de l’inefable oli roent]

ACTE PRIMER O FRITURA CONSUMADA

M’he fregit les entranyes,
estranyes companyes
del meu repòs somort
damunt d’un llit de sal gruixuda,
d’aquella que pica
i pica i pica com la sarna,
cristalls cruels cromats
amb la tintura roja de les ferides
meves.
Ai, ai, com cou…

M’he acrostonat la pell;
m’he petrificat els ulls
en un instant de calfred
so burning, ell-
amb la justa intenció de deixar-los
clavats
al punt zero de tota història,
allà on no hi ha esgarrifances
i sols beata immovilitat
a ran de l’aire que no es respira.
La blancor calcària en polseguera,
el sudari desteixit
en volves mícriques farinoses
m’embolcalla i m’afoga
preparant-me per l’escalf roent,
la llacuna estígia de l’aigua en flames.

Cruixent em deixo caure
al sedàs de l’esdevenir
-com un heroi tràgic consumat
consumit
vençut
per un projecte de vermut
i una fúria ocra incandescent-;
allà, allà m’hi deixo caure
bebent de la mort tota la fritura,
l’agror dels seus bàlsams
i el borbolleig de la seva escuma.
Vora meu suren,
com barquetes sense habitants,
indicis d’un temps final,
fulles seques i rostolls
i còdols i remors
d’una mar sutjosa en calma.
I tot fineix.

O tot sembla finir.
Però en aquesta mort arcaica
la fí sols és frontissa,
circumstància puntual
-a més d’incòmoda, tot s’ha de dir-
que precedeix l’albada en fred
d’un nou estat de coses.
És l’èpica de l’after hours,
arquetípica regeneració
emergència postrera
a un sol dia de la cocció.

[Al mateix escenari que d’antuvi,
ara cobert de calma,
d’un aire saborós que recorda
a un paisatge antic i sense lletra;
l’estrèpit del fogó ha deixat pas
al fluxe silenciós tallat amb navalla
de les aigües enriquides i estancades]

ACTE SEGON O EL RETORN EN FRED

Ahir em vèieu
-no pas jo, doncs era cec-
sucumbir dins les brumes
d’un atàvic foc constant
fent-me crosta i cendra
i farum de pèl socarrimat.
Però avui, just encetada la jornada,
reneixo dels abismes de l’infern
-i ho faig, cosa curiosa,
més fred que no pas calent-
vestit amb un nou ànim,
amb un posat més indulgent
i una aparença igual de quieta
però al temps més consistent.

Podeu dir-ho amb totes les lletres,
que l’ocasió bé s’ho val:
RE-SU-REC-CIÓ.
Així, tal i com raja.
Reconfortat en el brou espès
del dia següent;
un au Fènix desplomada, en carn viva,
-que consti que dic viva-
tibant i musculosa.
Claveu-me ara, si així ho voleu,
la forca tridentada del desig!
Feu xarrup voraç a cullerades
si la vostra set és tant densa
de la gelatina airosa
que m’acarona el cos lluent!
Esbudelleu-me,
trossegeu-me,
feu punt i a part de la meva ossada
i xucleu-la amb avidesa
com farieu al mugró turgent
de la sina de la mare eterna.
Déus, deesses i criaturetes de mig pèl
que pobleu aquest món
dominical i mitològic
ancestral i golafrer
reserva de l’imaginari
d’un temps ai quin temps
ple de túniques i banquets
i conxorxes digestives:
Aquí em teniu!
Prometeu desencadenat tot fet xixines
que us duu no ja el foc,
sinó el tast temperat del següent dia;
reencarnació del coneixement
de les papil·les gustatives
que us fou manllevat amb arts maldestres
un mal dia a cops d’urgència
i pragmàtica moderna
i matemàtica d’art menor.
El meu cremat us regalà les oïdes
amb el brogit de l’oli ardent;
ara, a la tornada,
us ungeixo ulls i llengua i tacte
amb el meu repòs silent.

PRENEU EL MEU COS
I MENGEU-LO
I ROSEGEU-LO

I JA ESTÀ.

-ACRONOMIA D’ÀGAPE (2006)

A

Cafarnaüm sensorial. Meandres de l’experiència teixint complots de geometria atípica. Baliga-balaga de circumstàncies delitoses. Ritual dels hàbits ancestrals que foren soterrats durant l’edat de les urgències, les menges solitàries a cop de cobert de plàstic i les gèlides i silents rapsòdies del mercat de valors. Així les coses, maridats els sentits i agermanades les matèries, construïm estratagemes intrèpides de contaminació, mutació, interacció, emulsió, liqüefacció, escenificació desacomplexada, deconstrucció, recontradeconstrucció i demés facècies de la cosmovisió gormanda. Redescobrim l’art total, amb l’espinada instaurada al just llindar de la mixtura estètico-golafre. Benvinguts a l’àpat llibertari que es permet la llicència del vagabundeig fantasiós pel que abans foren les terres ermes de l’art soluble i la menja profilàctica. Tinta a la saliva, semifuses a les narius, xipirons a les oïdes i merlots a tots dos ulls. Àgape, que fem tard.

G

Un pecat capital, majúscul, resseguit amb tinta simpàtica-empàtica de doble gruix i refermat damunt la blancor calcària del subsòl. Cal insistir una i altra vegada en la necessitat de l’avidesa, de la íntima seducció entre la mirada, la imparable salivació i el pessigolleig visceral. Gula, gula de mercat, gula traginera, gula armada popular que prèn les armes i dóna per iniciat el setge a l’apatia, derivació morfològica (tan bastarda, ella) del molt honorable i primigeni concepte d’àpat. La gula, o la gola que no es gela, que transpira desig pel tast de la vianda i la saó de l’escriptura. La gula que fa fenella, que sageta la gargamella i obre de bat a bat els conductes pels que respira la fam i la paraula. I la set i la cantarella. La deriva dominical pel temple de la conserva i la matèria (fresca I terrenal, aquàtica i lliscosa)obra com a presagi d’un tiberi luctuós. Guiats per l’instint, deixem acaronar l’espera amb tacte de cocció eròtica i parsimoniosa, mentre a fora, creuant el fred parquet del món sordmut, segueix conxorxant-se el flagell de l’esquelet I les paraules buides. Àgape i que comenci l’abordatge

A

A tots sembla reconfortar-nos la melodiosa cadència d’allò-sempre-igual, la tonadeta de rigor que acompanya aquella freda I asèptica buidor dels nostres desplaçaments solitaris, música per a oïdes sordes. Som o érem com cubs segellats dins d’altres cubs, daus estàtics d’una sola cara passant d’una cubeta a una altra, sacsejats sempre de la mateixa manera, caient sempre per la banda de l’u, perdent totes i cada una de les partides amb la mateixa cantarella de fons. Cantarella d’ascensor, de sala d’espera, de menjador per a ràpids desmenjats, d’embós de trànsit, de docudrama ensucrat. Paliem aquesta desgana tot establint que la seducció auditiva pot i ha d’anar acompanyada d’altres seduccions en sinergia perfecta, que no vol dir arrenglerada i ben vestida, sinó perfectament quimèrica, amb la senyorívola prestança d’una figura tròpica, d’un somnieig pagà on s’agermanen ressons i colors, aromes i cal·ligrames. Un calfred a les oïdes és també un tremolor als ulls, pessigolleig a les falanges, intensa remor agitant el vel del paladar. Sinestèsia contra l’anestèsia sensorial, brugit de les mil cares contra el silenci de l’anar fent. Àgape i tothom en dança.

P

Abans que gramàtica (que també, o no), matèrica i tel·lúrica. Instintiva i fraternal, golafre i transversal. La poètica és un acte, no pas un fet, i com a tal s’insinua en un ritual a peu de gespa, vora els confits o a ran dels cèrcols que el gotim rogenc plorat per l’ull de llebre deixa damunt les tovalles. Rap-sòdia o la fòrmula magistral de la lírica gasosa que tant calma la set com desentomeix l’imaginari. Potser no caldrá, arribats a cert punt d’involució humana (vindicació dels inadaptats al sensualisme de rebaixes), badar boca –més enllà del necessari per fer del paladar una caixa de ressonàcia o un palau pel tast gormand- si es vol fer de l’anar fent un fastuós poema, un acte infinitiu sens fí on el cos i l’espai on aquest s’hostatja, amb tots els seus calfreds, fogots, espasmes i torsions escrigui, a mà alçada i sense emprar encarcarades puntuacions, la lírica amb més fortuna. Signes n’hi ha per donar i per vendre: signes càrnics o sucosos, farums de sal, limbs escumosos, exclamacions tanines, rimes reposant dins les botes de fusta noble, versos lliures esclatant als paranimfs de la fruita confitada. Poètica de la vianda, metàfora amb bouquet. Àgape I que duri.

E

En el fons del fons, que com tota profunditat que presumeixi de ser-ho, llisca igualment per la pell i les superfícies, en el fons, diem, allà on la substància s’espargeix en mil ràtzies sensorials de talants i talents diversos, el temps i la història marcades per la linealitat i la urgència despareixen. Invertim el mite i devorem Cronos déu pare, fem menuts de piscolabis amb les seves restes i brindem a la salut dels esdeveniments que escapen a la quadrícula d’allò “actual” o “oportú”, d’allò que se’n diu “d’acord amb els temps que corren”. Malgrat tot fem còrrer el temps, però en un sentit completament forani, inactual, arquetípic i alhora futurista. El ritual que encetem a cops de tiberi i d’esperit, de faula poètica i martell tim-pànic, ens sitúa de cop i volta al bell mig d’una vivència extemporània on fem sembra, sega i menja dels productes d’una terra que tal vegada es creia ja presa del record arcaic o de la ficció descabellada. Als marges, a les frontisses de l’experiència domesticada, obrem l’alquímia dels sentits. Obrim esquerda al present que tot ho afoga, ferida atenta per on respiri, ufanós, el voler del viure. Tot està per fer i tot és Àgape.

_______________

GOLAFRERIA ESCALIVADA

O rèquiem dil.letant d’aquell puestu que sempre hi era

(Comiat del Restaurant Can Juanito, 2005)

            Eixondida la dèria nadalenca i amb parracs a les butxaques, enfilem per aquestes dates, tots en presta formació tot cercant la guarnició que decori, a foc de carbó, un primer deliri de cullera, el suquet de la peixatera i l’esclat final de crema, tot regat amb la verema d’un senyor del Penedès que sempre deia que no hi fa res si pintes de roig pujat la fritura d’un verat o d’un ocre  un pèl esquiu l’escabetx de la perdiu i la patata panadera, tot plegat es considera el mateix acte festiu, l’expressió incandescent d’un pecat gairebé indecent com és el de fer plaent l’existència, sense oposar cap resistència al delit d’una bullida exercida amb paciència, pressupòsit de bona ciència on es canvien bates blanques per curosos davantals, baberus fins l’angonal i els antològics palillerus.  Ai, las, quina cosa aquesta fal·lera, em regalima el sentiment només de tenir en ment la imatge d’una galera surant entre aigües safranades prestant-se a ballar sardanes i algun ball de bastons amb aquell senyor del fons, càrnica meravella, de nom cap de costella sense altra ocupació que afegir-se a la reunió quan el tema treu bromera.     Tot i saonant l’escudella del migjorn que se’ns escola, mastegant fins fer una bola un tros de carn garrella, lliscant dits ufanosos pels llavis untats en brou, ara ens diuen que prou, que s’han finit els dinars llustrosos i que ara toca bucata de plàstic, menjar amb mania i fàstic i esperar dempeus l’autobús tot deixant que aquest garbuix, de carn pudenta i salsa americana faci el que li vingui en gana, potser viure de renta o posar la casa en venta o establir-se pel seu compte, pensant en un dia irrompre en ocasió d’un feliç banquet, agafar forces i fer un pet, deixant fet una llufa el patriarca de la família, al que la besàvia Emília no ha pogut convidar a trufa. La darrera magarrufa, la venjança del fast-food, a qui el nas a mi m’arrufa acabarà ben convençut de que no hi ha volta de full: l’imperi de la toxina sotmetrà el bacallà, la samfaina pecuniària, menjar merda s’escampa i ningú res hi farà, al menys no allò que cal, el seu primer gran àpat ha estat el menjar-nos la moral.

Però no restarem pas inerts, somorts i secs en vida, aliens a aquesta crida que s’arrenca dels fogons, que esclata en brasa i carbons i ens reclama en comitiva per navegar junts en la deriva de la icona nacional, de la llesca de pa torrat, del cargol bover treu banya, d’un bon mar i muntanya i el cervell arrebossat. Abans que tot esdevingui oficina en franquícia d’una agència de brutícia que es dedica a robar pisos, aquí, tinguem o no permisos, i si cal amb el cul a l’aire, els farem aquest desaire. D’aquí no ens mouran, a no ser que s’acabi el vi, la bóta, el sucre de la compota i ens agafi a tots pipí, a tots a la mateix hora, llavors potser marxarem fora, però tan sols serà un instant; mentre la parròquia aquí estant, canviï l’aigua a les olives, anirem ja conxorxant el llustre de noves crides, aquestes potser amb sardines, bunyols i llobarro, aquest darrer tirant del carro amb uns allets a l’espinada, patates arran de brànquia i una salsa marinada.

Sense oblidar, en aquest baliga-balaga que a rebels estómacs afalaga i a ments pertorbades satisfà, el paper setí dels artistes, prestigiosos majoristes de producte original, recollit a mà com cal, a la finca Ca la Ramona, al Palau de la Matrona o al bell mig de la Bisbal. Ofertat amb descaru, amb soltura juvenil, pretenen fer perdre el fil d’un món real que sap com raru, servint en primera línia de la trinxera sobirana d’aquells que per vèncer la gana encara creuen, amb desfici, en el sabut ja bon ofici dels golafres coronats, sibarites ancestrals d’un gaudi que disloca, donar al viure allò que toca i fer d’això una bicoca, una bicoca nacional. Carregueu les armes, eixiu-vos del forat on passeu els vostres dies, fent creure les vostres cries que allò no ho heu pagat quan el real és la ruïna a la que valtros i la veïna us heu vist precipitats per poder cobrir despeses de llars totes malmeses: d’una caixa de sabates, un pot de titanlux o d’una trampa per a rates, el cas és el mateix, enfileu plomes i pües, féu gargalls abans de cantar, deixem veure el que es traspua al llindar de la moral: aquí, on m’espeteguen els sentits, se’m fa aigua fins i tot fetge, i en aquest olorós setge em pessigo, tot passional, els pits; espereu que ara ho dic, que ara que ho tinc escrit remato la feinada, tant se val si hi ha mainada: allà on m’assec i pico, on menjo i hem menjat, o trist poble entabanat, tots plegats de colló de mico.

Gulàcies a tots.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s