Consideracions metodològiques
Àgape és un dispositiu que funciona aplicant i explorant les premises anteriorment exposades des del camp de la recerca teòrica fins a la seva aplicació artística i escènica. Malgrat el desenvolupament de cada situació Àgape és evidentment diferent, la seva estructura metodològica segueix una sèrie de pautes estables:
-Cada dispositiu Àgape convida a diversos creadors procedents de diferents disciplines a ser co-partíceps del projecte específic. L’el·lecció dels artistes per a cada projecte es basa en un seguit de criteris rigurosos però al mateix temps flexibles: la seva solvència provada en el treball interdisciplinar, la seva aposta per l’experimentació (conceptual i pràctica) i, òbviament, la seva inclinació a valorar i gaudir les potencialitats del fet culinari. Entre aquests creadors s’hi troben naturalment cuiners i gastrònoms, però també poetes, artistes escènics, músics, investigadors…
-La posada en comú de cada participant es dóna a través de l’establiment d’una temàtica de partida, vinculada als diversos territoris d’exploració teòrica que el substrat Àgape proporciona. En aquest sentit, les línies temàtiques abracen recerques patrimonials, hipòtesis de treball sinestèsic, investigació transversal sobre les propietats de les matèries primeres… La temàtica es genera per consens entre els creadors convidats i l’equip coordinador del projecte, integrat pels membres de Gràcia Territori Sonor.
-El resultat del treball sobre aquestes temàtiques dóna lloc a un projecte d’experimentació entre els diversos llenguatges artístics emprats pel grup de creadors implicats. Aquest projecte materialitza escènicament una recepta o el·laboració culinària, l’execució de la qual es duu a terme en temps real i en estreta interacció amb la resta d’elements artístics, de la mateixa forma que la recerca prèvia ha empeltat també aquesta diversitat de registres. L’objectiu en aquest sentit és doble: potenciar el treball exploratori en tots els àmbits previs per una banda i exposar-ne el resultat en tant que situació multidisciplinar degustable: l’art de la menja, però també menjar-se l’art.
Algunes notes sobre la itinerança del projecte
La portabilitat del projecte AGAPE redefineix el concepte de ritualística gastronòmica associada tradicionalment en les nostres societats al sedentarisme. Vinculant qualitats de contextos culturals diversos (com el take away anglosaxó o el nomadisme dels mercats ambulants), la proposta itinerant que integra la base d’AGAPE vol promoure precisament la caracterització d’aquest fenomen com quelcom associat prioritàriament a la mobilitat i la transitorietat. Com si d’un servei de càtering conceptual es tractés, AGAPE proporciona una infraestructura invisible, adaptable a les necessitats i peculiaritats contextuals de cada emplaçament, respectant la seva paisatgística particular amb la pretensió d’establir-hi un diàleg obert. No es tracta d’un model estàtic i predefinit, malgrat les seves constants estructurals seran respectades en la mesura del possible en cada esdeveniment per garantir la integritat i la regularitat del projecte. El que AGAPE suposa és una matriu sensorial i conceptual que trobarà una plasmació concreta i sempre diferenciada en cada una de les seves posades en escena. Una formació estable d’artistes, ideòlegs i cuiners es combina amb l’aportació singular d’elements o entitats convidades a formar part de l’esdeveniment, a través de les quals es fa efectiu l’alliberament d’un marc d’expressió vinculat a l’espai i al temps on es dugui a terme cada proposta. Donat que el conjunt d’aquestes activitats pretén una fusió/difusió de les disciplines posades en joc en un o diversos fluxes multisensorials, aquests actes de col·laboració no se cenyeixen a una vessant prefixada.
Mise en scène
Es busca crear un àmbit múltiple i heterogeni. La idea fonamental és que cada acció singular pugui remetre a les demés, per mitjà de mecanismes de ressonància, que tindran tant de prèviament estructurat (ineludible preparació prèvia) com d’espontani (els efectes immediats de cada acció no són previsibles, i les associacions que es puguin dur a terme per part dels assistents no estaran programades, depenent de modulacions contextuals, individuals i col·lectives (caràcter, referents, evocacions…)
Menció a part mereix la intervenció paisatgística, que es dissemina en dues vessants:
a) el paisatge mental i vivencial
aquesta vessant és garantida i estable, derivant-se de la pròpia dinàmica de l’esdeveniment a partir de la interacció de les dues qüestions anotades prèviament
b) el paisatge físic i/o natural
el paisatge físic dependrà de les potencialitats espaials de l’enclavament triat. Obviament, una intervenció completa d’aquesta índole resultarà molt més factible en localitzacions on la frontera entre allò interior/exterior resulti menys nítida, com ara cellers i masies.
No és necessari que siguin espais literalment oberts. El paisatge no és quelcom de literal i uniforme, sinó que s’esdevé, en la seva acepció més complerta, d’una implicació entre el lloc i l’entorn on aquest lloc se situa. El lloc ha de referir l’entorn, i aquest, a la vegada, ha d’expressar les incidències que el lloc concret aporta (modificació de la vida local, diàleg entre natura i artifici, etc). En aquest sentit, un celler, per exemple, per molt llòbrec i tancat que sembli, suposa un enclavament híbrid, un paisatge total, ja que experimenta una imbricació continuada amb l’entorn, alimentant-se d’ell, extreient-ne potencialitats ocultes (alquímia que permet obtenir un líquid com el vi d’una matriu terrosa i aparentment granítica), i al mateix temps, incideix en la seva fesomia (les necessitats productives d’un celler condicionen el perfil del paratge per l’acció de la collita o cultiu de la terra, l’activitat que es duu a terme modifica la dinàmica quotidiana de la localitat, algunes vegades de forma inopinada)
Àgape 