a.1) Qüestions conceptuals

Parament conceptual en formació

Parament conceptual en formació

Plantejament inicial

 Àgape és un projecte-laboratori de recerca artística y antropològica, iniciat el 2005 i basat en els conceptes d’hibridació sensorial i de maridatge disciplinar. El seu punt de partença és l’anàlisi del fet gastronòmic en tant que factor d’ancoratge cultural i camp d’exploracions estètiques i artístiques. Aquesta constatació permet integrar la gastronomia en una xarxa de processos de recerca i producció que la situen en un alt nivell d’interacció amb d’altres disciplines, al mateix temps que permet posar de relleu les seves especificitats en tant que factor estructural i catalitzador de tot un seguit de realitats antropològiques i culturals.

Àgape planteja i recorre els passos oberts entre la gastronomia i d’altres disciplines (artístiques i humanístiques) amb el convenciment de que la creació d’espais de sentit passa necessàriament per una concepció sistèmica i hol·lística dels diferents discursos i pràctiques que de manera singular proporcionen formes d’entendre l’experiència i eines per a incidir en l’evolució del que podríem anomenar una ecologia social: la interacció de l’individu i el cos social en els seus diversos contextos, cercant noves formes de coneixement basades en la sostenibilitat dels diversos paisatges físics i mentals que s’en deriven.

El punt de partença és doble: una necessitat d’exploració teòrica i conceptual d’aquestes realitats per una banda i una voluntat d’experimentació artística basada en aquestes exploracions. Àgape funciona doncs com un laboratori que genera diverses línies d’investigació i treball de camp (patrimoni, experiència, innovació, reflexió); aquestes linies de treball cartografien una sèrie de temàtiques centrals que esdevenen per la seva banda matriu de projectes i situacions artístiques específiques. Aquests projectes incideixen també en la necessària interpel·lació de les diverses disciplines i llenguatges, defungint formes de subsidiareïtat i cercant metodologies de treball entre creadors que potenciïn la transdisciplinarietat.

1) La cuina i allò humà:

-La menja i la parla, la gastronomia i el pensament

Existeix força consens al voltant de la idea de que un dels factors genètics a l’hora de comprendre el pas de l’homínid a l’ésser humà rau en el sorgiment del fet culinari. El desenvolupament d’aquesta premisa té en compte la modificació en els hàbits d’interrelació de l’individu amb el seu entorn i amb el col·lectiu del que forma part. El descobriment d’un context d’apropiació de la matèria prima allunyat de l’exploració nòmada, per una banda, i la necessitat de definir uns codis de comunicació amb la resta d’individus amb l’objectiu d’optimitzar la forma en com aquesta apropiació es duu a terme, per l’altra, semblen factors més que decisius en la configuració inicial de l’esquema lingüístic i en la modificació dels llaços grupals, progressivament estructurats al voltant de situacions comunitàries i comunicatives allunyades de les urgències instintives de la supervivència.

És força natural pensar, seguint aquesta senda, que el progressiu perfeccionament de l’acte culinari, cada cop més allunyat de la mera ingesta i dels requeriments purament biològics, corre en paral·lel a una ampliació del propi aspecte de la parla, tant en profunditat temporal (memòria i projecció) com en detall (incorporació de nous codis per a senyalar nous processos). En aquest punt de complexitat d’ambdós fenòmens, es pot considerar que el desenvolupament d’aquests es produeix per simbiosi mútua: cuina i pensament, per tant, estan íntimament imbricats.

-La cuina i el fet social

 És indubtable que l’exercici i desenvolupament del llenguatge comporta el sorgiment d’una esfera comunicativa que possibilita l’establiment de llaços cada cop més sofisticats i especialitzats entre els individus. La tasca culinaria no només genera un espectre lingüístic, sinó que, amb aquest, fa brollar també la construcció dels llaços socials: el repartiment de funcions comporta especialització, per una banda. I l’assentament d’aquestes funcions a partir d’uns codis i d’un context estable possibilita també l’obertura d’espais comunicatius en què l’existència pròpia no es veu tan freqüentment amenaçada, cosa que permet sens dubte l’aparició de motius de comunicació cada cop menys funcionals. La cuina és doncs també, una de les bases del pensament en les seves dues vessants socialitzadores: la tècnica i la recreativa.

2) La cuina i allò artístic

-De l’apropiació a la creació de realitats

El desenvolupament del fet culinari i la seva progressiva evolució cap a la gastronomia permeten dibuixar-ne la integració, força més diàfana i completa del que d’antuvi es pensava, en l’univers de produccions destinades a transformar la realitat. Efectivament, la cuina és una de les situacions fundacionals en què l’ésser humà (ja que a partir d’aquest moment s’el pot anomenar així) experimenta amb la seva potestat creadora i també creativa. Ja no es parla d’una apropiació directa i immediata d’elements solts de la realitat (matèria prima) que caracteritza el període de subsistència homínid, sinó que es produeix la mutació cap a una intervenció en aquests elements en què irromp la capacitat de transformació i, amb ella, de configuració de noves realitats.

Des d’un punt de vista funcional això estaria vinculat amb la tècnica, però des d’un punt de vista menys pragmàtic, cuinar és crear arfectactes de sentit (i de sentits) que no existien abans: la transubstanciació de l’aliment en brut en una menja és, per tant, un acte creador paral·lel al de promoure el trànsit de la mera paraula a la poesia o a la ficció. O el de convertir un pigment en una invocació plàstica del sagrat.

Aquesta nova caracterització de la cuina / gastronomia com a productora de realitats inèdites amplia la seva pertinença amb el fet estètic en el moment en què, per mità de mecanismes relacionals sorgits d’un pensament cada cop més desenvolupat, el fet de menjar pot començar a considerar-se vinculat a un plaer no fisiològic. La capacitat d’empeltar una determinada menja amb un determinat conjunt d’empremptes de la memòria per una banda, i la predisposició a experimentar plaer davant la irrupció d’un factor nou en aquesta menja, que la enriqueix sense desvirtuar-la i que permet per tant no ja identificar-se amb el que havia estat fins aquell moment sinó també amb tot allò de possible que pot esdevenir a partir d’ara, són dos elements constitutius de l’experiència i també de la pràctica artística: la consolidació de la historicitat del subjecte i l’obertura sorprenent (o catastròfica en el millor sentit del terme) d’un esdevenir possible.

-La menja com artefacte poètic

 Considerem incertes determinades aproximacions al fet gastronòmic i culinari que consideren la seva pràctica i experiència com a realitats artístiques de segon ordre. Sobre tot després de constatar que el seu desplegament i evolució són indestriables del desenvolupament i evolució del pensament i dels factors de socialització. I menys encara si ens atenem al ja exposat sobre les seves particularitats creatives i transformadores. La cuina és un terreny d’exploració sensorial que genera plaers empírics però també abstractes, tant en el procés d’el·laboració com en el de degustació. I incorpora, a més, un valor afegit: el seu espectre d’incidència en els sentits és netament transversal. Aglutina diversos aparells perceptius i obre per tant, en conseqüència, diverses vies d’aproximació a l’objecte culinari. Treballada amb un cert nivell d’audàcia, aquesta transversalitat pot ser fins i tot el gèrmen d’experiències sinestèsiques en absolut patològiques.

Per tant, en el context del dispositiu Àgape, la matriu culinària és en sí mateixa una poètica: un artefacte que genera noves realitats possibles, que proveeix de sentit(s) i significacions i que, en tant que realitat processual, disposa també d’una escriptura. Les matèries primeres no són ja simplement embolcalls de virtuts fisiològiques, sinó signes amb què es disposa una sintaxi i una gramàtica que té incidència en tot l’espectre sensorial.

Res més natural, doncs, que posar-la en consonància amb d’altres formes d’inscriure i registrar la manera en com s’incideix a la realitat per extreure’n tot allò que té de “possible”.

3) La cuina i allò científic

-De les mol·lècules de l’aliment a la cuina mol·lecular

De la mateixa manera que cal reinvidicar la plena pertinença de la cuina a l’esfera d’experiències artístiques, la seva interrelació amb la pràctica científica és també un factor a destriar del conjunt de visions reduccionistes al respecte. Se sap que la “humanització” derivada de la pràctica culinària prové, entre d’altres factors, de la progressiva observació i control dels diversos processos químics que actuen de canalitzador entre la matèria prima i aquesta considerada ja com a aliment. La gènesi d’aquesta metodologia és el descobriment de les propietats del foc i, amb ell, de la cocció, que operen un gran ventall de modificacions en les estructures mol·leculars de la matèria i el control de les quals permet accedir a allò que, en la seva arrel, es considera comestible i nutritiu.

Però l’evolució de les tècniques culinàries ha permès ampliar aquesta perspectiva: l’aproximació científica a la cuina no es limita ja a constatar el conjunt de transformacions inherents que s’hi produeixen amb objectius merament nodridors. La tècnica ara també es posa al servei de la poètica culinària. És un procés anàlog al del pas de la paraula en brut al pensament estètic. Un cop dominades les propietats intrínseques, conegudes les seves realitats internes i la seva potencial permeabilitat a transformar-se, aquesta transformació es vehicula cap a allò que anomenàvem la irrupció de l’inesperat: la poètica culinària doncs es transforma no ja en un exercici estètic, sinó en un exercici estètic de risc i inèdit. La cuina mol·lecular, per exemple, permet hipotetitzar i dur a la pràctica des de textures fins a volumetries, densitats i demés propietats que, fins al moment en què irrompen en el camp de la possibilitat, es poden considerar senzillament insòlites. La tècnica al servei de la poètica permet doncs passar de comprendre com es modifica mol·lecularment un aliment a cercar noves formes de modificació del mateix.

-La ciència de les solucions imaginàries

Àgape fa seva aquesta convecció entre cuina, art i ciència tot reprenent el fil que el pensament i la pràctica de les avantguardes artístiques va fer irrompre. La realitat culinària que proposa, doncs, és la d’una experimentació artística en què el plantejament radical de transformació de la realitat no es limita a la forma en com es disposen els seus elements sinó a la constitució mateixa d’aquests i a les noves formes de conceptualitzar-los. Fins al punt de que, com les pràctiques científiques de la complexitat, es dóna carta de naturalitat a l’atzar controlat i a les formes “altres” de pensament com a agents catal·litzadors d’aquest procés. Formes altres que poden arribar a incorporar fins i tot aplicacions d’intel·ligència artificial, processos de permutació i mecanismes d’associacions conceptuals que tenen la seva arrel fora de l’àmbit del que podríem anomenar estricte sentit comú. Els resultats obtinguts per Àgape en aquest camp demostren, com ho fa l’art, que fins les hibridacions aparentment més impossibles generen una nova possibilitat, i que en la suposada aleatorietat resideix un ordre i un equilibri secret que està encara per descobrir.

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s